UN JOC

...ES DE TELEPATÍA: EN QUÉ ESTA PENSANT AQUEST NOI?

Jejejeje,ara de debó: CLICKEU L'ENLLAç QUE SURT SOTA EL DIBUIX

http://www.portalmix.com/misterios/juegos/telepatia/

TAL DIA COM AVUI...

,de l'any 1881va néixer a Viena (Austria),STEFAN ZWEIG,el gran escriptor autor d'obres com "Carta a una desconeguda" ,"Leporella" o una magnífica biografía de la reina Maria Antonieta,entre altres ,on també trobem poesia,assaig i teatre.

*Wikienllaç per més info:

http://es.wikipedia.org/wiki/Stefan_Zweig

"MEMENTO MORI"

El pas del temps sempre comporta una modificació en els costums. Coses que en una época resulten luxes inaccessibles per a gairebé tothom,com ho va ser la fotografía en el seu moment,després esdevenen pràctiques d'ús comú,fent que certes costums perdin sentit...o potser no?
A mitjans del segle dinou,la presa d'un daguerrotip podia suposar a qui la sol.licitava,gastar-s'hi facilment el sou d'una setmana. Posteriorment,la fotografía va evol.lucionar,peró va seguir sent bastant cara i dificultosa tècnicament. La consequència d'aixó era que la majoría d'essers humans no eren fotografiats al llarg de la seva vida, i els afortunats que s'ho podíen permetre,reservaven aquesta pràctica per a moments de moltíssima rellevancia.

En aquest context sorgí la fotografia post-mortem.

Després de la mort ,la familia es trobaba cara a cara amb la inevitable desaparició del ésser estimat i només el fet de registrar la seva imatge a través d'un procés foto-quimic els permetía conservar un últim record material del seu aspecte.

Molt poc frequents al principi,el nombre d'imatges post mortem es va multiplicar exponencialment a mida que la fotografía abandonava el seu primigèni caràcter de curiositat científica. L'augment de la demanda d'aquest servei en va fer pujar molt el preu,peró tot i així ,en molts paisos,estava molt mal vist que la familia del mort no encarregués una d'aquestes fotografíes,fins al punt que es veia com una obligació social. A més,la decisió s'havía de prendre el mes ràpid possible,abans de l'enterrament.

Tal fou la difusió del fenòmen,que molts fotògrafs es dedicàven únicament a fer aquest tipus de treballs,i s'organitzaven exposicions reservades a aquesta disciplina. Amb l'àuge que experimentà el fenomen de l'espiritisme al segle dinou,la fotografía de difunts buscava ,de vegades,captar quelcom més mitjançant el nou mecanisme de la fotografia: L'abandó de l'anima del cos,i fenomens per l'estil,molt del gust de caballers i dames del cercle de Sir Arthur Conan Doyle,moguts per la curiositat sobre l'esperitisme.

La tècnica més habitual era retratar els morts com si dormissin,cosa que otorgava a l'imatge naturalitat i el simbol.lisme del "descans etern",peró també va esdevenir comú disposar els cadàvers de tal manera que simulessin seguir vius,i estar realitzant alguna activitat quotidiana. Els mateixos fotografs s'encarregaven de preparar el cos i de la seva perícia en depenía que el resultat pogués quedar bell o patètic.

La cara s'enfatitzava molt en alguns casos,centrant l'atenció en el difunt i defugint l'ornamentació mentre que de vegades,s'escenificava tot un decorat inspirat en el teatre o la pintura,i s'afegien símbols,com flors,rellotges( marcant l'hora de la mort), referències a la professió del retratat ,etc...

La fí d'aquesta pràctica va arribar a mitjans del s.XX,amb la popularització de les càmeres de fotos i video domèstiques ,que permetrien captar la gent al llarg de la seva vida,quotidianament. Son aquestes,imatges amb menys encant,pero més amables per a la majoría de la gent.

Tot i així,la fotografia P.M es continúa practicant si el finat és algú rellevant; en aquest cas està socialment acceptada,i la podem veure reproduïda als diaris,etc...No passa el mateix a nivell particular,on ,per alguna raó,es considera quelcom morbós i fora de lloc.

Jo,personalment,considero que una cosa no treu l'altra: Podem comptar amb vídeos,centenars de fotografíes,peró,aquest últim moment abans d'acomiadarnos,el "Memento Mori" mereix ser atesorat com l'aspecte últim de la persona estimada,la mort,com a part de la seva vida.

L'AMPOLLA ÉS MIG BUïDA. SEM-PRE! LA METÀFORA ES AQUESTA: Si l'ampolla és d'un litre(per exemple)i i només en conté mig,és incorrecte pensar que és mig plena,doncs la seva capacitat és d'un litre,fou concebuda per a contenir més liquid del que finalment conté.

Ara recordeu que no parlo d'ampolles...

<--- SOC AQUI...

PERÒ M'AGRADARIA SER AQUI.

----->

UNIVERS DAVID LYNCH (III): La música.

So pervers,pop verinós,rock fosc,blues industrial,melodía vintage i l'inconfonible(i imprescindible) toc Badalamenti. Aquestos son els principals ingredients utilitzats pel cineasta per ambientar sonorament els seus films.

El cinema de David Lynch està associat a sons generadors d'una determinada posada en escena d'allò que no és normal,y els fons musicals,preciosos i rars,que porta proporcionant-li ANGELO BADALAMENTI en un cas de simbiòsi artística absoluta en son una mostra.

El cinema de Lynch ha aconseguit quelcom molt dificil: homogenitzar els conceptes essencials de confrontació i suport entre imatge i so i crear,al mateix temps,una nova i fructífera rel.lació entre ambdós elements.



Segons les seves pròpies paraules:

"Sempre he concebut les pel.lícules com una unió entre imatge i so(...)Amb la música i el so vull,bàsicament,crear atmòsferes,un sentiment concret en cada escún dels llocs on l'acció es desenvolupa(...)Crec que la música és el mitjà més abstracte i el més poderós.

M'agraden els efectes musicals que assocíen música i so"

Amb Lynch,el concepte de DISSENY DE SO agafa trets d'autoría total.

Abans hi havía l'enginyer de so,el montador de so,el boom operator...ara hi segueixen sent,peró la figura de qui dissenya el paisatge sonor d'un film,al menys en un determinat tipus de cinema,agafa una rellevancia especial;Aixó explica que Lynch sigui qui s'en responsabilitzi,fins al punt d'arribar a crear,el 1997,l'ASYMETRICAL STUDIO,el seu propi estudi de gravació.
L'estudi en questió,es troba a la seva casa de Hollywood,on roda pel.lícules,pinta quadres,dissenya el so dels seus particulars spots publicitaris,crea animacions Flash per ordinador i realitza series nocturnes per internet.Allà és on atrapa,cohesiona i filtra fins a convertir els seus referents musicals i sonors en quelcom plenament Lynchià;i aquest és una de les seves fites més importants: haver aconseguit el seu pròpi adjectiu,extrapolable a qualsevol imatge,situació ,cosa,ambient,música,etc que ens recordi l'univers de Lynch.

Situem cada estel al seu lloc en aquesta constel.lació musical,breument:

BARRY ADAMSON: El baixista de MAGAZINE i dels BAD SEEDS de Nick Cave té diversos discos plantejats com bandes sonores per a films inexistents i és amb Lynch amb qui ha aconseguit els seus millors treballs filmics.
MICHAEL J. ANDERSON: Afectat d'acondroplàstia(enanisme),fixa amb la seva presència algunes de les imatges paranòiques més recurrents en la obra de Lynch. El seu cos anòmal s'incrusta en malsons tan representatius com l'escena de l'habitació vermella de "Twin peaks"i,junt amb Lynch i Badalamenti van crear el 1992 una estranya aliança musical: THOUGHT GANG.
ANGELO BADALAMENTI: Porten més de 2 dècades col.laborant,i es fà molt difícil imaginar la trajectòria de l'un sense l'altre. De fet Lynch assegura que:

"La meva rel.lació amb Badalamenti no pot acabar mai"

CHRIS ISAAK: Ningú com ell va redefinir,la segona meitat dels anys 80 l'innocència perversa i la melancolía del pop- rock pretèrit,arribant al seu punt més àlgid a "CORAZON SALVAJE".

Que soni "Wicked game"!

ROY ORBISON: Té més pes especific per Lynch que Elvis Presley en l'imaginari clàssic del pop i reock dels anys 50 i 60. El cineasta s'identifica més amb les fosques tragèdies del cantant de Vernon que amb els himnes rebels del de Tupelo. Les cançons "In Dreams" i "Crying" actúen com a dispositius emocionals en un univers caòtic i degradat.

BOBBY VINTON: Interpret de la cançó "Blue Velvet",composta l'any 1951,que dona títol a la pel.lícula homónima de Lynch,i que de fet va ser el gèrmen inspirador de la mateixa.





JULEE CRUISE: Lynch volía una veu angelical i va trobar quelcom més important: Una veu que,entre 1986 i 1993 va canalitzar les fixacions musicals d'un realitzador obsessionat en redecorar el seu passat i injectar-li verí i perversió a la lounge music,el pop setinat i les melodies vintage.
Lynch i Badalamenti van produïr i compondre dos discos de Julee: "Floating into The night" i
"The voice of Love".







Altres bandes i solistes que han col.laborat amb ell són: DAVID BOWIE,THE FEELIES,KEN IKEDA,PIXIES,REBEKAH DEL RIO...


Lynch també s'ha vist influenciat pel cinema musical,o per la musica mediaval,com la


composta per HILDEGARD VON BINGEN,abadesa,teóloga,escriptora i compositora alemanya del segle XI,i va produïr i instrumentar un disc inspirat en l'obra de Hildegard, anomenat "Lux Vivens".


Altres incursions de Lynch en la música son "blue Bob" de 2001,akelarre de blues industrial i la "Industrial Symphony",que uneix musica i posada en escena.

Com aixó s'està allargant massa (i tinc por que una entrada amb tant de video sigui dificil d'obrir) acabo el post amb una curiositat : L'amic David cantant. A que no ho fa tant malament?

MES LLEIG QUE PEGAR UN PARE: Disparar-li!!!

Brutal,absurd...!Un nen siri de 2 anys mata el seu pare quan aquest li deixa la pistola carregada perqué jugui i l'arma es dispara accidentalment.
Tot aixó en una boda,ja que es veu que els siris tenen la preciosa( ¬¬) tradició de disparar a l'aire quan els volen expressar joia incontenible (¬¬)... així que ,qui més qui menys,en aquesta cel.lebració anava armat.
El psicóleg que tracti aquest nen quan sigui gran i sàpiga què va fer es farà d'or! ...o al menys,feina,no n'hi faltarà.

Moooolt fort!

Minuts musicals:LA MADURESA DE POLLY JEAN H.

La amiga P.J es posseïdora d'una trajectoria envejable,que es troba ara en un moment especialment inspirat: Fosca,victoriana,melancòlica,poètica...i si: Prerrafaelita! Benvinguda al club! ;P




The Mountain

Dear Darkness


White Chalk

TEMPUS FUGIT

TIC,TAC,tic,TaC,Tic,tAc,tIc,TAc,TiC,tac,tic,tAC,Tic,tac,TIC,TAc,TIC,TAC

tic,tAc,tic,taC,tik,tac,tiC,tac,tic,TAc,tic,Tac,tIC;TAC,tic,taC,tiC,taC,Tic,TAc...

FORA LA MONARQUIA!

...doncs aixo...

ELS HORARIS

Avui i demà se celebra a Tarragona el III CONGRES NACIONAL PER LA RACIONALITZACIÓ DELS HORARIS on es plantejarà la necessitat i els avantatges que un canvi en la cultura del treball suposaria per a la societat en general.

Jo,personalment,que valoro el temps i la qualitat de vida més que res,que treballo per viure,i no visc per treballar,espero que s'extreguin formules vàlides perque la concil.liació entre vida personal i laboral sigui possible en tots els gremis,i a tots els nivells,i que aquestes formules es posin en pràctica per bé de tots.

UNIVERS DAVID LYNCH(II): Fotografía i pintura

Seguim aprofundint en les diverses facetes de David Lynch centrant-nos en aquesta ocasió en el seu treball com a pintor i fotògraf,potser menys conegut per al gran públic,pero molt interessant igualment,i clau per a comprendre el seu imaginari.


El seu treball com a pintor,clarament expressionista,sembla plasmar malsons abortats,el gèrmen de la bogeria,de tot alló que ha estat resclost en la foscor i el secret,que és inenarrable,angoixant,laberintic...

Callo i us ho mostro:

La seva obra fotogràfica és plena de l'iconografia que l'obsessiona i que tan bé ens ha sabut transmetre amb el seu cinema. El fum d'una cigarreta,una orquidia amb un encuadrament descontextualitzador,cortines de vellut vermell,dones fatals i fràgils...Imatges tremendament suggerents i hipnòtiques.

Aqui en teniu un tast. Endinseuvos-hi...

Aquestes i d'altres fotografies fetes per Lynch estan sent exposades a la EPSON KUNSTBERTRIEB de Düsseldorf.

ELS LLUMS DE NADAL

Son per tot arreu,apagades encara,pero penjant sobre els nostres caps,com cadàvers acolorits de Nadals anteriors,com presagi anacrònic d'un Nadal que s'apropa...Hi son des de finals d'octubre,quan encara,aqui al Mediterrani,portem l'estiu a la pell...cada any arriben abans. Poden passar dies sense que te n'adonis,perquè poques vegades alces el cap,contemples,pero ja hi son,i penjaran en alguns casos fins ben entrat l'any vinent,intentant allargar artificialment un esperit nadalenc que ja no hi és. Escurçant l'any un cop més,cada cop més.
Son taaaan tristes...

POEMES DES DEL SEPULCRE.

Aquesta és la historia de la MUSA per exelència dels pintors PRERRAFAELITES: Elizabeth Eleanor Siddal,que va captivar a Dante Gabriel Rosseti i va fer de model per alguns dels seus quadres,així com per altres membres de la germandat.

Lizzie era una noia d'extraordinaria bellesa i temperament melancòlic que va simbolitzar l'IDEAL per a Rosseti,que la venerava d'una manera platònica,espiritual, que el portava a desfogar els seus impulsos sensuals en altres dones mentre ella llanguía intentant pintar,escrivint poesíes notables i lluitant amb les seves tempestuoses emocions.

Com que l'intensitat està del tot renyida amb la duració de les coses,Lizzie,de salut delicada empitjorada entre altres coses per les sessions en que posava submergida en aigua freda per l'Ophelia de J. E.Millais,i per la desgràcia de donar a llum un fill que nasqué mort ,va començar a pendre làudano fins que una sobredossis,encara no se sap del cert si intencionada,la va matar el1862,als 29 anys.

Peró la mort d'Elisabeth no va fer més que inflamar a Dante i contribuir a que aquest la ideal.litzés encara més i la elevés al més alt dels altars,com només els temperaments romantics sabien fer-ho.

En un gest plé de simbolisme,Dante,va oferir a Lizzie un sacrifici final,una ofrena d'alló material que ell més valorava: La seva llibreta verda,els manuscrits dels seus poemes,que va colocar entreles seves blanques galtes i els seus vermells cabells.

Els manuscrits van ser enterrats amb ella,al cementiri de Highgate.

La historia no acaba aquí ,peró,ja que no gaire temps després,Rosseti es va començar a empenedir d'haver renunciat a tota la seva producció poètica havent-la enterrat amb la seva estimada,així que va començar a enviar cartes a qui creia que pogués posseïr alguna còpia d'algún d'aquells poemes,amb uns resultats bastant decebedors.

Al final,davant l'estupor dels seus amics,Dante Gabriel prengué la pragmàtica decisió d' irrompre a la tomba d'Elisabeth per tal de recuperar els seus poemes,i tot i que va procurar procedir discreta i ràpidament,aquest s'ha convertit en un dels successos més famosos de la història de la literatura.

No sempre els meus admirats prerrafaelites estàven a l'alçada de les circumstàncies...

UNIVERS DAVID LYNCH (I): Biografía

David Lynch(Missoula,Montana,20 de gener de 1946) és un dels meus directors de cinema favorits,peró la paraula "director" al meu entendre li queda bastant petita: Es un ARTISTA total,genial,que a més de magnifiques pel.licules i curtmetratges,ha cultivat altres disciplines,com la pintura , la fotografia,els anuncis i el cultiu de café ecològic!

Properament dedicaré el temps que es mereix a una entrada en aquest blog que versi sobre el seu cinema,però avui descobrirem la cara menys coneguda del mestre...

En David va tenir una infància tremendament plàcida en un poblet pintoresc de Montana,rodejat de magnifics paratges naturals pero amb la mancança d'amics de la seva edat.

El pare de David era científic i treballava per al servei forestal( Departament d'agricultura) i la seva mare exercía de mestra a domicili.

Degut a la feina del pare,que s'havía de traslladar sovint,els Lynch s'en van anar a viure a Virgínia l'any 1961. Alló va suposar un canvi radical d'escenari,ja que ara vivíen en una gran ciutat,molt diferent del poblet de Montana.

Segons el director:

"En una ciutat gran em vaig adonar de que hi havía molta por. Venint del Nord-Est, aixó em va colpejar com un tren".

"Crec que era un nen completament normal(...)és clar que a tots ens agrada pensar que som diferents i únics...Segons els meus records,vaig tenir una infancia feliç,sense massa problemes.Pero els nens tenen els sentits particularment alerta i el món els envía una catarata d'informació i sensacions...perceben les coses de manera molt intensa,i la imaginació pot ajudar a amplificar els detalls més ínfims.Engrandit per l'imaginació d'un nen,un petit esdeveniment pot convertir-se en la més bella o en la més horrible de les històries.Quan era petit aixó podía ser formidable,pero inquietant i angoixant de vegades..."

"Per exemple: Entrar en una casa i,sense buscar res en particular,sense imaginar res,percebre que hi ha quelcom d'estrany.Com un núvol malvat que sura a l'aire i t'indica,de manera confosa que alguna cosa no va bé. Hi ha gent adulta,tot sembla normal,peró sents que hi ha quelcom amagat,un malestar subterrani que els que viuen en aquesta casa no volen que els de fora vegin...A casa meva tot era molt tranquil,molt normal.Els meus pares mai es van barallar,fins a tal punt que a vegades m'hagués agradat que haguessin discutit una mica,que hi hagués a casa una mica més de moviment.Pero mai va passar res. La nostra llar era un lloc sólid,estable,tranquil.litzador. Potser quan un es veu envoltat d'una tranquil.litat i estabilitat tan grans,un es veu més inclinat a sortir de sí mateix,mentre que algú que hagi crescut rodejat d'inseguretat tendirà a buscar l'estabilitat,la normalitat,no s'arriscarà tant. Vist així,crec que vaig tenir sort.

"Quan era un adolescent procurava divertirme les 24 hores.No vaig començar a pensar fins que en vaig fer 20 o 21.Feia coses estúpides i comuns(...)Al pis de dalt no hi va passar gaire res fins que vaig tenir 19 anys. La mare es va negar a donarme llibres per acolorir quan era un vailet. Probablement aixó m'hagi salvat perqué,si ho penses,el que fa un llibre per acolorir és aniquil.lar completament la creativitat."

Així fins que va fer 19 anys,o sigui,

l'edat en que va començar la seva anada i vinguda per escoles d'Art,que no trigava en abandonar. L'any 1965,peró,va ingressar a la Pennsylvannia Academy of Fine Arts(PAFA),de Philadelphia. "Era una época magnífica per ser a l'escola" assegura "les escoles tenen onades,i jo vaig ser allà en un temps molt enriquidor.Hi havía tanta gent bona...i alló va ser el principi de tot: S'em van aclarir les cosas en quant a pintura ,i el meu estil va trobar el seu camí."

"La casa a la qual em vaig traslladar quedava davant la morgue,al costat del POP´s Dinner.La zona tenia un ambient grandiós:fàbriques,fum,autopistes,dinners,personatges d'alló més estranys,les nits més fosques".

"Jo vivía entre El carrer 13 i Wood. Un lloc molt industrial. a les 5:00 de la tarda ja no veies ningú al carrer. de fet nIngú vivia allí. Aixó m'agradava molt. Era bonic,si ho veies de la manera correcta"

Entre les seves obres de l'època trobem una compexa i entretinguda taula de billar i una sèrie de "dones mecàniques" (dones que es convertíen en màquines d'escriure)

Allà és on va descobrir la seva veritable vocació.Va gaudir molt aquesta etapa,acompanyat d'altre gent amb inquietuds artístiques. La seva inclinació per la pintura es va manifestar.

L'any 1965, David Lynch i el seu amic Jack FiscK van viatjar a Europa per estudiar amb el pintor expressionista Osckar Kokoschka a Salzsburg,Austria. Després viatjaren a París i a Atenes,peró només s'hi van estar 15 dies.

"No em va agradar Europa" declara"recordo que només feia que pensar que era allà per pintar ,peró no trobava la mena d'inspiració que buscava...hi havía anat amb la intenció d'estar-m'hi 3 anys,peró només m'hi vaig quedar 15 dies!"

"Recordo estar estirat en un soterrani a Atenes amb llangardaixos pujant paret amunt i no poder parar de pensar que estava a 7000 milles de Mc Donalds".

Ja de tornada als EEUU,va aconseguir (i perdre ràpidament) diverses feines: en una cigarrería,en una botiga d'Art,en una oficina d'enginyería i en una marquería,l'amo de la qual s'anomenava,apropiadament,Michelangelo.

" Cada cop que em feien fora em feien feliç,perqué aixo em portava a nous llocs,noves experiències" recorda.

David Lynch s'ha casat 2 cops i té 2 fills: Una noia amb la seva primera dona,i un noi amb la segona.

La seva filla Jennifer,per cert,ha debutat fa poc com a directora amb "SURVEILLANCE" i la seva òpera prima ha estat molt ben acollida per la crítica a Sitges,on va aconseguir el premi a la millor pel.licula.

Sembla doncs,que la noia promet,tot i que el seu pare li ha posat el llistó molt,molt alt.

BOOKCROSSING

M'hagués agradat tant que hagués funcionat...

Alliberar llibres que ja has llegit,o que tens repetits,i trobar-ne de nous en una taula d'un cafè,en una cabina,en una estació...quina ilusió llegir-los pensant que porten un llarg viatge a les espatlles (o millor dit al llom jejeje),i imaginar-se per quines mans han passat,en quines circumstàncies i què han significat per cada persona que els ha trobat i llegit...

Pero la meva experiència com bookcrosser no ha estat,ni de lluny,tant edificant.

Vaig entrar a la web de BOOKCROSSING SPAIN i,després de registrar-me,vaig fer la fitxa del primer llibre que pensava alliberar l'endemà,indicant on el deixaría i a quina hora a més del títol,l'argument,etc.

Em vaig imprimir unes quantes etiquetes oficials de BOOKCROSSING que diferencien un llibre lliure d'un que algú s'ha deixat per error,i vaig triar un llibre dels que tenim repetits el meu xicot i jo,que és el que té aixó de l'afinitat literària,que quan vam anar a viure junts i vam ajuntar les nostres biblioteques no van ser pocs els titols que estaven duplicats...

Li vaig enganxar l'etiqueta,tota contenta d'entrar a formar part d'un moviment tan xulo i l'endemà,tota solemne vaig alliberar el llibre allà on havia anunciat que ho faria: un fotomatón de l'estació d'autobusos de Tarragona.

Al sortir de la feina vaig anar a veure si el llibre encara hi era: L'havien agafat!!

...Pero ja no n'he tornat a saber res. Se suposa que a través de la web pots fer el seguiment del "teu" llibre: saber on para,si agrada o no...Pero el fet és que no el va agafar un bookcrosser sinó que segurament una de les senyores que s'encarreguen de la neteja de l'estacío el va llançar a la brossa sense miraments. Un trist final.

Tot i així,jo vaig insistir,il.lusionada encara,reàcia a creure que una filosofía tan ben pensada fes aigües,així que vaig triar un altre exemplar de la col.lecció dels repes i vaig alliberar-lo l'endemà a l'interior d'una escultura de forma esfèrica i acabat rovellat d'una plaça de Tarragona.
Doncs s'hi va estar dies. Molts dies. I ningú l'agafava.
Al quart día,va ploure( i mira que aquí plou poc)i el pobre llibre va quedar en un estat lamentable. A la web et donàven el consell de posar-lo en una bossa de plàstic si l'alliberaves a l'aire lliure,pero a mi em va semblar que quedava lleig,que lo maco era que qui el trobés l'intuís de lluny primer,per després acostar-se i descobrir amb alegria que efectivament alló era el que li havía semblat: un llibre de bookcrossing que es podía endur i disfrutar abans d'alliberar-lo de nou. Si el que veus de lluny és una bossa de supermercat,la cosa canvia,i molt,diria jo...

Així que el meu segon llibre va quedar bufat per la humitat mig amagat dins l'escultura abans els serveis de neteja municipal el traiessin d'allà.

En quant als llibres que jo he trobat,que aquesta és l'altra cara de la moneda,us puc dir que RES DE RES,nothing,niente,rien... A la província de Tarragona,amics lectors,no hi ha cultura de BOOKCROSSING. Vaig entrar a la web per veure qué podía "pescar" i em vaig trobar de morros amb la realitat: S'alliberen poquissims llibres,per tant la probabilitat de trobar-ne algun és minima.
Aixó no és altra cosa que un indicador del dèbil pols que manté la provincia de Tarragona a la UCI intel.lectual i cultural.
La gent pot estar dies veient un llibre al mateix lloc,amb una etiqueta que posa que l'agafis,que és per aixó,i ni tocar-lo,no fos cas que els encomanés alguna cosa... "Uy qué é' etto? Ah,como se llamaba? Libro,no? que ajco,colega,no lo toque...si entoavía fuera una revista de tunning o un CD de Andy&Lucaj..."

En fi... ¬¬'

SHAKE IT!

Ha estat una setmana llarga i feixuga. Decideixo doncs,fer ús d'un estri que fa poc que posseeixo i que encara no domino del tot: La coctelera.

M'agraden els còctels pel que tenen de joc i d'alquimia,per la seva estètica i multiples possibilitats,que algú que no sap apreciar els vins i que està una mica avorrida de la cervesa com jo,valora molt.

Així doncs,prepararé uns GRASSHOPPER per encetar la nit...

Ingredients: *Crema de menta (pippermint)

*Crema de licor de xocolata blanca.

*Nata líquida

Preparació: Tan fàcil com barrejar un terç de cada ingredient en una coctelera amb gel i sevir en copa tipus martini decorat amb cacao en pols i unes fulles de menta.

SUBLIMmmm...

El GRASSHOPPER sempre m'evoca aquesta cançó: Summertime. I Summertime em fa pensar en un llibre: "BONJOUR TRISTESSE" de Françoise Sagan.,que em fa pensar en la costa Blava...vaig a omplir de nou la copa...

"BENEATH THE ROSE"

Un dels millors video-clips que he vist darrerament. Molt poètic i delicat... Em posa tendre jeje :P

Aquest Micah P. Hinson és un gran cantautor (no confondre amb el MIKA que canta com si li haguessin tallat els "dallonses".)

DE FORA VINGUEREN QUE DE CASA ENS TRAGUEREN.

JA N´HI HA PROU!!

COM UNA ESTRANGERA AL MEU PROPI PAIS...

LA COSA ESTÀ FA-TAL.

*Es busquen catalans per a procedir a enmagatzemar apropiadament el seu ADN davant la seva inevitable i propera extinció,i recluir-los posteriorment en reserves on no molestin als "nouvinguts" amb el seu FET DIFERENCIAL.

*Que torni "HEROIS QUOTIDIANS"! Empar Moliner: Enhorabona per dir unes veritats com punys que ningú s'atreveix a dir! Es per aixó,que et van retirar el programa?

CATALUNYA: NO ET RECONEC!

AaAaaaaarrrgghhhhh!!!!

TINC EL CONTRARI DEL SÍNDROME D'STHENDAL!!!

...i probablement acabarà amb mí.

Wikienllaç:

http://es.wikipedia.org/wiki/S%C3%ADndrome_de_Stendhal

AMÈRICA DIRÀ !

Avui se celebren els comicis als EUA i a mi m'és exactament igual si guanya l'un o l'altre.

Queda molt maco posicionar-se automaticament a favor del senyor Barack HUSSEIN Obama,pero a mí em sembla tan mala opció com el senyor McCain,amb la diferència de que encara que guanyi Obama,després se les veurà crues per poder desenvolupar aquestes politiques tan progressistes que ens ha estat "venent" i per les quals els EUA no estàn en absolut preparats.

Hem estat anys veient com en Bush era blanc fàcil de les critiques de programes d'humor,tertulies,etc. Sobra dir que eren critiques basades en la realitat,però no deixa d'extranyarme que la gent que en teoria fà més bandera de la llibertat i la democràcia,oblidi que Bush va ser triat democràticament (al menys tan democràticament com qualsevol altre president dels EUA) i que era el que el poble volía. Amèrica es mereixia Bush,igual que ara es mereixerà el que surti,sigui qui sigui. Igual que França es mereix Sarkozy,Itàlia Berlusconi o Espanya Zapatero i la Monarquia.Ens agradi o no.

La democràcia és el que té,que es fà el que vol la majoría!

S'ha de ser molt il.lús per pensar que triar un o altre candidat suposarà canvis de pès...L'un és un fatxa dels de tota la vida amb un perfil mediocre i l'altre un il.luminat que es té molt cregut que és el proper Kennedy.

Ah! oblidaba que hi ha gent que creu que hauría de guanyar el sr.Hussein Obama(perqué s'amaga tantissim,el seu primer cognom?curiós!) perqué seria tope guai que un negre fos president i jo dic: No se suposa que hem de mirar més enllà del color de la pell? No ens hauría de ser igual,aixó?

Reitero: Els estats units es mereixen qualsevol d'aquests dos elements com a president. La difèrencia serà imperceptible... si no, temps al temps,my friends..

Això sí,sempre ens quedarà l'Amèrica de Hopper com a refugi,i crec que amb aixó n'hi ha prou...

Cliqueu a l'enllaç per coneixer la biografia de l'artista:

http://ca.wikipedia.org/wiki/Edward_Hopper

i aquest per veure'n més obres:

http://pintura.aut.org/SearchAutor?Autnum=11175

per últim,una recomanació: Visiteu si us és possible l'exposició Modernidad Americana que hi ha a la fundació Miró de Barcelona,patrocinada pel BBVA amb obres provinents de la Corcoran Gallery of Art de Washington. Molt interessant!

Fins el 25 de Gener.

http://fundaciomiro-bcn.org/exposicio.php?idioma=6&exposicio=1189&titulo=Modernidad%20americana.%20Obras%20de%20la%20Corcoran%20Gallery%20of%20Art

ENJOY!